Paella i Margalló

Carta a un amic llunyà

2010-06-06T14:40:00.004+02:00

Torno a publicar al bloc, que tenia abandonat, una resposta en forma de carta a una discussió del fòrum del diari Alguer.it

Benvolgut Luca,

Crec que aquesta conversació, com les altres que se veuen en aquest fòrum, restarà una cosa entre los pocs que hi participen, o sigui jo i tu. Però tant és....

Fa poc temps (3 anys) que m’interesso amb un mínim de criteri de l’alguerès ( en el sentit de posar lo cul a la caria i estudiar-lo amb mètode) i fa encara més poc temps que me’n ocupo “públicament” (fa un any en aquestos dies).
També dit així “ocupar-se’n públicament” , me pareix una afirmació massa gran respecte a allò que realment faig: no he escrit ningun llibre, ni poesia, ni cançó, no he fet de professor a ningú, no crec d’haver contribuït a fer créixer el nombre de persones que parlen o escriuen en alguerès.

En principi no sabiva ni manco que la situació de la nostra llengua fossi així compromesa, no tant per la qüestió numèrica, que, vivint a l’Alguer tota la vida coneix bastant bé, sinó d’un punt de vista de les divisions i de les “guerres” que hi ha entre les associacions, i de l’actitud, o bé de la “no actitud” (i la falta de coratge) del Municipi a tractar aquestos temes. I, primer que me caiguin a damunt del cap los llamps i les saetes dels directes interessats, vull aclarir que en general no crec sigui una qüestió de bona/mala fe, o d’oportunitat política, sinó d’ignorància (en el sentit de no saber les coses), d’ incapacitat tècnica fossilitzada, de moltes ganes d’aproximació i de poques ganes de fer autocrítica (el famós “ja va bé així” dels algueresos). Tot això és complicat del fet que no hi ha, també gràcies a l’(in)activitat d’aquestos senyors, un canvi generacional, ària fresca i ments flexibles que puguin continuar a tirar endavant l’activitat a favor de la nostra llengua amb nous instruments i amb una participació més oberta i manco d’élite.
Això dic en general, però sigueriva ingenu no veure o no volguer veure que també hi ha gent que actua en funció d’altres interessos menys nobles; aquesta gent no mereix que se los dediqui res més de les dues línies que acabo ara d’escriure.

Per això, l’acció que he fet al moment de entrar a far part del grup de persones que s’ocupen d’aquestes coses, és estada la de fer una pregunta (l’alguerès mos interessa verament?) amb dues possibilitats d’interpretació, la primera “literal” (partint del pressupost que la gent normalment s’espera que les iniciatives per a la salvaguarda de la llengua siguin posades en marxa pel municipi, i demanant a la gent si segons ells, hi hagués una altra manera de fer les coses) i la segona, com digueriva lo meu professor d’italià al liceu, més “anagògica” o sigui que va més enllà, un bon tros més enllà, de la interpretació literal ( o sigui veure si, per part dels algueresos mateixos, hi havessi la gana de superar lo nostre propi estat actual, i de fer un pas endavant per ésser millors de lo que sem, almanco pel que fa l’alguerès).

Per veure los resultats de la primera interpretació, és suficient mirar aquest fòrum. Per els resultats de la segona interpretació, la pàgina de facebook “salvem la llengua algueresa” és estada un terreny de prova interessant. Per què ha demostrat que:

1) hi ha gent sincerament interessada, per moltíssimes raons, a la supervivència de l’alguerès

2)la majoria d’aquestes persones (no totes) no és estada mai obligada a aprendre l’alguerès seriosament, vist el paper estrictament de llengua familiar que té i l’absència d’una programació a les escoles. La cosa pitjor és que la gran majoria d’aquesta gent NO SE SENT OBLIGADA a aprendre l’alguerès, justificant-se amb el famós “si tu m’entens i jo t’entenc que menester hi ha que mos posem a estudiar? Ja va bé així”. Excusatio non petita, accusatio manifesta.

3)la majoria d’aquestes persones (no totes) no entén que sol a través de l’estudi (un poc d’estudi, lo mateix temps que dediquem a un hobby, un any d’estudi dues hores a la setmana, ja que no se tracta de se prendre una llicenciatura o un doctorat) podem dotar-nos dels instruments que consentiran la supervivència de la llengua, que en el passat s’ha tramitat per tradició oral i que ara, a la època de la comunicació virtual i sense l’ambient que afavoriva l’ús social de la llengua, no pot estalviar-se d’ésser transmesa per via escrita.

4) la majoria d’aquestes persones (no totes) no entén que continuant així l’alguerès no celebrarà el seu 680è aniversari ( ni, potser, el seu 675è).
És com si diguéssim: “Sí, l’alguerès és una cosa bona, és important, però salveu-lo vosaltres, que jo estic ocupat a rentar-me’n les mans!”. No entenem que aquest és l’últim tren i que si no’l fem nosaltres, no se farà mai més.
I tots a pensar que el PUC (pla urbanístic comunal) és important, que la província és important, que si se’n va Ryanair és un casí, que el PDL i el PD guanyen al mateix temps, que Berlusconi és un sant o que Berlusconi és un bandit.
No són coses de poca importància, però són coses llunyanes, coses que no mos canvien la vida.
La mort de l’alguerès si que mos la canviaria, i la canviaria als nostres fills, més de la possibilitat o no d’alçar d’un pis la casa on vivim, perquè mos canviaria la identitat. No siguerivem més “algueresos”, perquè l’única cosa que mos fa diferents dels altres és sol això, lo català de l’Alguer.
Sense l’alguerès siguerivem orfes de la “santa mare llengua” de la qual parla Claudio G. Sanna.

D’aquí a vint anys o menys, mos uniformarem, i no mos transformarem en “sards” (que encara estaria bé) sinó en italians poc definits i poc instruïts, perquè la tv mos diu que és més fàcil/bell/avantatjós . Haurem perdut la nostra identitat.
I cosa és un home sense identitat?

Una altra bona raó per venir a Sardenya (o per viure-hi).

2010-04-01T11:52:00.018+02:00

Com sempre hem dit, els enllaços culturals i les relacions econòmiques, juntament salvaran l'Alguerès; o almenys aquesta és la nostra esperança. Però a vegades, cultura i economia es poden manifestar en una única experiència, quan es travessin zones del saber humà on cultura, història, ciència i l'autèntic plaer que les dues disciplines procuren als seus enamorats, es fonen en un sol objecte.

En el nostre cas, no hi ha res com el vi, que uneix tant l'aspecte cultural, social, i artístic amb la vida econòmica de les empreses i del territori.
Catalunya té una ampla varietat de ceps, vinyes i mètodes d'elaboració, i Sardenya en general, i l'Alguer en particular, tiren endavant una vocació territorial i una cultura vitivinícola antiga.

Dimarts passat, per la primera vegada a l'Alguer s'ha organitzat ( o millor dit, hem organitzat) una sessió de tast a cegues. Els enòlegs Sílvia Naranjo i Jordi Alcover, han vingut a l'Alguer amb la intenció de crear una secció de llur "Guia dels vins de Catalunya" dedicada als vins de l'Alguer. Aquest llibret es publicarà amb motiu de les cerimònies per l'aniversari del Retrobament, al mes de juny, per sant Joan.
Sardenya, com em dit abans, guarda una tradició enològica llarguíssima i unes varietats molt peculiars.

Aquest darrer fet constitueix potser la crida més seductora per a un estimador del vi o per a un tècnic. Moltes varietats presents a Espanya, França i Itàlia, van quedar destrossades per una terrible epidèmia de fil·loxera, una malaltia de la vinya causada per un petit insecte. Sardenya havia importat al llarg dels segles, fins de l'època romana, les tècniques de vinificació i les diferents varietats, algunes de les quals, les més famoses com el cannonau i el torbato tenen orígens ibèrics.
La sort va ser clement amb Sardenya, i la plaga no arribà a l'illa.És per això que hi trobem unes varietats molt típiques, que fan part de la història agrícola del territori. (altres informacions aquí cannonau i torbato ).

A la proposta van respondre amb molta disponibilitat les 4 bodegues de l'Alguer: dues grans la cantina sociale Santa Maria la Palma i Sella & Mosca, i dues petites l'Azienda Agricola Ledà d'Ittiri i la Cantina Rigàtteri.
Les primeres dues, a més d'ésser molt grans són les dues que exporten també. Sella e Mosca és la més gran casa de vins de Sardenya i des de fa poc anys fa part del grup multinacional Campari. Tot el vi que S&M produeix és fet a l'Alguer, tretes les excepcions dels vins amb denominació d'origen com el vermentino di gallura, pel qual s'han comprat vinyes en les localitats de la DO, i el brut di torbato
la versió "espumant" que acaba el seu procés (la segona fermentació" a Conegliano Veneto (província de Treviso - Vèneto).
Santa Maria la Palma, és un celler cooperatiu, que ha nascut després de la segona guerra mundial, i s'ha convertit en una gran empresa, mantenint la forma cooperativa. És constituïda per uns 320 socis amb una superfície total de 700 ha que produeixen 4 milions d'ampolles a l'any.
Les dues petites es troben molt a prop de Santa Maria la palma i produeixen només 2 varietats la cantina rigàtteri i 4 l'azienda Ledà d'Ittiri. Son empreses joves, nascudes al llarg dels últims 5 anys i gestionades per petites famílies, dos germanes i un germà la primera, mare i filla la segona. Una curiositat sobre els noms. La cantina rigàtteri ha pres el nom de la pronuncia equivocada que els primers propietaris del terreny, que venien de nord Itàlia, empraven a la paraula sarda "Reigatili" que indicava la localitat de la vinya al mapa cadastral. Ledà d'Ittiri és la família noble d'origen Sassaresa (Ittiri és un poble a prop de Sàsser)a la qual pertanyen la propietària dels terrenys i sa filla.

Mes a baix trobareu un vídeo que explica com es fa un tast a cegues; he de dir que els dos experts s'han quedat sorpresos de les varietats autòctones, de les quals només havien sentit parlar. Al final han pogut tastar uns 20 vins i comprovar que, a banda de les preferències personals, la qualitat mitjana és molt alta, com també la cura dels particulars, com les etiquetes, els taps i la presentació.
Ara l'objectiu és de continuar i incloure el capítol "vins de l'Alguer" en les properes publicacions, ja a començar del 2011; enguany la guia 2010 ja s'ha publicat, per això es farà un petit llibret sobre els vins algueresos d'unes 50 pàgines per integrar l'obra principal.
Sé que ja hi ha cellers catalans que han manifestat interès en descobrir ( seria millor dir "redescobrir") les varietats sardes i si això es posés en marxa i donés lloc a unes col·laboracions, seria per a nosaltres una enorme satisfacció i un resultat històric.

L'única cosa dolenta del tast a cegues, sabeu quina és? Haver de fer de xofer als que tasten (com he hagut de fer jo...) i no poder-ho gaudir en ple!! ;)

Ens hem empobrit de debò?

2010-03-20T16:36:00.009+01:00

La setmana que ve s'acabarà un curs sobre la literatura popular algueresa organitzat per l'Associació per a la Salvaguarda del Patrimoni Cultural de l'Alguer. Un hora a la setmana durant dos mesos per tenir una petita idea de la producció literària, especialment poètica, de l'alguer.

Com sempre jo em deixo distreure de l'argument principal, encara que molt interessant, per fixar-me en els particulars. Amb això no vull dir que les classes fossin avorrides o que la manera d'explicar del docent fos inadequada. Tot el contrari! Vull agrair a qui ha organitzat la iniciativa perquè el curs ha estat un agradable cita setmanal, i cada lliçó ha tocat un tema diferent, generant també discussions a vegades divertides, a vegades instructives.

Instructives perquè la composició dels participants(per la majoria dones i homes sobre els 55 anys, però també hi havia gent de trenta) a banda de permetre'm de retrobar paraules i maneres de dir que no sentia des de la infància, m'ha donat una imatge clara del tipus de persones que participen a aquestes coses.
La causa de la meva distracció ha estat no tan el contingut, sinó el mitjà de la comunicació. El professor parlava una llengua, que encara no havia sentit. La llengua del curs naturalment era l'alguerès, però el registre emprat per qui explicava les lliçons tenia unes característiques peculiars.Un alguerès sense contaminacions sardes o italianes recents, on sempre la paraula emprada és resultat d'una recerca que intenta purificar i enriquir el llenguatge, abocant-se no més al sard o (pitjor i més freqüent) a l'italià, sinó als textos originals de la tradició i en algun cas al català modern.

Tot això, deixant intacta la comprensibilitat del discurs, que no ha deixat mai d'ésser clar per tothom. A vegades passava també que la mateixa paraula, especialment les paraules tècniques se repetís dues vegades, fent servir la versió més catalana i l'algueresa. Aquest fet l'he notat també perquè és típic a l'Alguer de qui surt del marc diari de la llengua i intenta afegir una nova paraula, italianitzar la nova entrada, sense posar-se el problema de veure si abans n'hi ha una més coherent amb una "arquitectura" catalana. Per exemple un alguerès no diria mai " He anat al banc per fer una transferència", sinó " só anat al banc ( o pitjor a la banca) per fer un "bonifico", sense notar la nota desafinada d'una paraula italiana ficada a força en una frase catalana.

La cosa ha estat una agradable sorpresa per a mi que intento sempre, des de quan he tornat a l'Alguer, de dominar amb igual èxit tan l'estàndard com l'alguerès. Sense conèixer, la persona m'he donat compte que probablement fem servir el mateix sistema de construcció de la llengua. Jo al meu li dic "el meu personal filtre lingüístic" i funciona perquè al moment de parlar i sobretot d'escriure, intento excloure totes les paraules que tenen un vàlid substitut d'arrel catalana i que a l'hora siguin comprensibles per als amb qui parlo. Qui em coneix s'ha adonat que, a causa d'aquest sistema, especialment les primeres vegades, em costava molt de comunicar amb els meus conciutadans perquè encara acostumat a l'estàndard, havia de reconstruir un vocabulari apropiat per als algueresos. Com un ordenador vell al qual hagin instal·lat el windows Vista, parlava de manera mecànica i amb pauses, donant la impressió d'ésser més analfabeta del que era. Ara les coses van millorant perquè intento llegir sempre més obres i textos en alguerès, i la lectura és, per continuar la similitud amb l'ofimàtica, la memòria ram que em faltava.

La visió del Sidadu, per exemple, de la qual he parlat al post precedent, ha estat una minera de paraules que no sabia de conèixer, paraules i expressions que eren anys que no sentia. Les acceptaré totes al meu personal diccionari encara que, irònicament, la majoria siguin d'arrel sarda o castellana (aunjo,cuidado,antinu, sero, atxantarat).

I ara tornem a l'objecte del curs.
La anàlisi dels textos i en particular dels textos populars, no ha completat sinó que ha "confirmat" el meu diccionari. Perquè ha tingut un altre efecte, si possible, encara més interessant.
He descobert tota una sèrie de paraules o formes que a l'alguerès modern no se fan servir més, però eren d'ús comú fins fa uns quants anys. La cosa que m'ha fet il·lusió és que aquestes paraules són iguals a la versió catalana moderna i estandarditzada. Per exemple, a l'Alguer jo sempre faig servir la paraula recivir, en lloc de l'estàndard rebre. Sorpresa! al text d'una poesia (més tard afegiré totes les referències)del '800 l'he trobat més d'una vegada. Encara més sorprenent, les formes verbals: l'alguerès de fa cent anys, o del període pre-bèl·lic tenia una forma de subjuntiu "valenciana", (haguera, i porte) i una a qui, amb els ulls d'avui, li direm "fabriana" (hagués) en lloc de l'actual (i cacofònicament italià) "havessi". I encara "voldria" en lloc de l'actual volgueriva, "vindrà"/venguerà, etc...
Ara el que em falta és un llindar temporal per marcar on es pot acceptar tot i on s'han de fer distincions. Jo acceptaria cegament totes les paraules que es poden trobar als textos abans de la segona guerra mundial, i passaria pel garbell tot el que ve després.
Perquè és després de la guerra que el vocabulari alguerès ha accelerat la seva "deriva" italiana, a causa de l'escolarització (benvinguda) i de la ràdio i de la TV.
Naturalment salvant la regla general que la llengua és abans de tot un instrument de comunicació, ha de ser adequada al context i entesa pels destinataris. I també perquè, aplicant estrictament la regla precedent, hauria de tallar fora molta producció del Pino Piras, i si s'exclou Piras, de textos que valgui la pena de llegir als darrers 30 anys, no en queden molts.
Per respondre a la pregunta del títol, "sí, ens hem empobrit, però no hi ha res que ens obligui a restar pobres. Potser lo sidadu ha tornat a la fossa, però no s'ha d'excavar molt per treure'l-hi".

Lo Sidadu...chapeau!

2010-03-04T01:22:00.004+01:00

Dissabte passat he anat a veure l'obra més representativa del teatre alguerès. Escrita després de la guerra per Gaví Bal•lero, "Lo Sidadu" és desenvolupa en una Alguer no massa llunyana en el temps, al voltant del llegendari tresor dels Jueus algueresos, amagat enmig de les ruïnes l'església de Santa Creu. De fet, ho dic per als no algueresos, sidadu és una paraula d'origen sarda (en altres dialectes es troba com a siddadu, siddaddu i suiddatu) qui prové del llatí sigillatum, amb el significat de tresor.

Hi ha diferents versions, de diferents èpoques, totes interessants de la mateixa llegenda, (algunes les podreu trobar aquí).

La qüestió de base és que la gent pobre, sempre ha pensat que els jueus amaguessin or i plata a les sinagogues, i tan bon punt que aquestes comunitats deixaven el territori, fugint-se'n o per llur voluntat, començaven a nàixer contes i histories sobre tresors i riqueses perdudes o oblidades. A més les sinagogues abandonades pels jueus sovint se transformaven en esglésies, dedicades a la Santa Creu.

No desvelaré el contingut de l’obra, m’estimo més parlar de la posada en escena i del significat que aquesta operació té en el context present.

Primer de tot, un “bravi tutti” als actors i actrius, tots joves algueresos del institut superior “liceo classico” G. Manno(un moment d’orgull també per a mi, com a ex alumne). Normalment les obres de teatre posades en escena per les escoles són pensades per a un públic de pares, iaios, amics, xicots i xicotes, i, en aquests casos, el judici crític es rendeix a l’aspecte sentimental (“mira, mira! Aquell és mon fill!”).

Aquesta vegada no, el teatre estava ple de gent i penso que, si s’haguessin plantejat d’augmentar les rèpliques, no haurien tingut maldecaps per omplir-lo cada nit.
Si volem trobar un petit defecte, que és també un índex de l’estat de la llengua als grups d’algueresos més “verds” podríem notar això: la primera dificultat per als actors sense experiència és el domini de la pronúncia i de la dicció.
Ja és difícil dominar l’italià, encara més una llengua que no s’estudia a les escoles. Per tant, per a una orella entrenada, no era difícil de distingir entre els joves acostumats a parlar l’alguerès o a sentir-lo en família, i els altres que l’han hagut de aprendre de pressa (tres mesos).

La meva curiositat seria descobrir com ho han fet.
En tres mesos, segur que hi ha temps per aprendre alguna cosa. Em pregunto si, a més de memoritzar el guió, l’escola hagi aprofitat de l’ocasió per fer també una mica d’alfabetització; això no estaria malament.

Les músiques. He sentit algunes crítiques relatives a l’estil massa modern dels arranjaments, especialment per a les cançons més conegudes i tradicionals, que es canten encara avui a l’Alguer. Personalment no tinc prou experiència per aprovar la crítica o rebutjar-la. Penso però que, també per estar més a prop del gust musical actual dels joves, una mica de modernitat no fa mal a ningú (tampoc s’han destrossat “himnes” com “dabaixi lo canó(nge) que anem a beure”).

La participació com a “guest stars” de dos actors “històrics” de la comèdia algueresa, Rosanna Ciampelli i Agustí Salis, ha estat una bella sorpresa. L’obra és precedida per un petit pròleg on, els nois i les noies de l’escola debaten amb els professors sobre quina obra posar en escena aquest any. De sobte apareixen, amb crits i estrèpits els dos actors que, al principi no semblen gaire convençuts de les capacitats teatrals i lingüístiques de la canalla, però després, es deixen persuadir per la bona voluntat i per l’entusiasme i l’energia demostrades pels nois, i prometen d’ajudar-los.

Els personatges moderns (o sigui els dos actors, els docents i els estudiants) tornen a aparèixer al principi de la segon acte, quan es diu la frase clau de tota la vesprada ( en la meva opinió, un coet disparat massa d’hora). El director de l’escola, parlant amb la Rosanna diu que els joves algueresos han trobat el veritable sidadu, o sigui han redescobert les seves orígens i la llengua dels seus pares i iaios. Una línia amb tant d’efecte i èmfasi ja la podien deixar per el final.

De tota manera, a la fi de l’espectacle enmig de grans aplaudiments i de la satisfacció general (repeteixo, l’obra m’ha agradat molt, si no sembla que sóc bo només a criticar) ha pujat a l’escena el president de l’Obra Cultural, l’associació que ha donat un suport fonamental a l’operació, i a la qual, com a ciutadà agraeixo molt l’esforç. El president, emocionat, a banda de comunicar que enguany l'associació celebrarà el 25è aniversari promovent altres iniciatives, ha fet un petit passatge sobre la importància del teatre com a mitjà per la valorització de la llengua, i ha repetit el concepte marcat a l’ interval, sidadu= alguerès.

No estaria malament, que enguany, amb motiu de les celebracions pel retrobament, les escoles tornessin a representar “lo sidadu” davant d’un públic català, o que anessin a Catalunya per proposar-ne unes quantes rèpliques.

Jo personalment crec que, a banda d’alguns capteniments i algunes coses dites i fetes, aquesta és la feina que les associacions culturals haurien de tirar endavant cada dia.

Ja n’hi ha prou de polèmiques estèrils, de cops sota el cinturó, de mala educació i de supèrbia latent. Que cadascú faci la seva “obra” i que “omnes” “atenem” a la realitat general de l’objectiu (pràcticament una “gener(e)alitat”), tot i que, potser, ens cost(ur)à molt. I sense massa ganes de posar-se medalles al pit, sinó no hi haurà “espai” per fer res.
Qui té orelles, que entengui...

Monument a l'aproximació

2010-01-23T17:25:00.007+01:00

Quan vaig començar aquest bloc, la meva intenció era de concentrar-me en les qüestions de política lingüística de la meva ciutat, deixant entendre que només em volia referir a les que són relacionades amb l’alguerès.

Però, considerant la meva situació afortunada de bilingüe italià-anglès, no se’m escapen altres fets, relacionats amb altres llengües, l'anglès per exemple, i si tenen alguna cosa a veure amb la principal activitat econòmica de l’Alguer, el turisme (estava a punt d’escriure “indústria turística”, però ho he deixat córrer – Rimini, Riccione, Marbella, aquelles són “indústries turístiques”).

Tot naix d’una discussió del fòrum del diari online alguer.it que publicava la notícia de la distribució d’un desplegable bilingüe(italià anglès) amb finalitat promocional, encarregat per l’Assessorat al Turisme a un empresa privada, guanyadora d’una convocatòria pública ( en veritat al tòpic no s’hi parla de convocatòries ni de ofertes, ho donarem per descomptat... no canvia la substància del discurs).

El nivell d’anglès del text és simplement impresentable. No parlo de qualitat “ escolar” ni de errors tipogràfics i tampoc de faltes d’ortografia. El text no es pot llegir, perquè no té sentit. Inicialment vaig criticar la cosa dient que no es pot pagar la feina per rebre un resultat traduït amb Google Traductor.

Successivament vaig haver de demanar públicament disculpes als dissenyadors de Montain View(CA – USA), perquè introduint al traductor el text incriminat, el resultat es va demostrar molt superior a les expectatives.
Uns dies després, l’autor del desplegable va aparèixer al fòrum, demanant disculpes, dient que tota la responsabilitat era seva, que no havíem de donar la culpa als seus col•laboradors i que, la propera vegada hi haurien posat més atenció. Molt noble.

I molt còmic, perquè després va afegir: “ com que heu estat tan bons en trobar els errors, si m’envieu la vostra versió traduïda en francès, anglès, alemany o català, us ho agrairé i posaré el vostre nom a la fi, “special thanks to ....”.

Naturalment la reacció dels participants va ser molt forta, amb la mateixa indignació expressada per diferents veus. A tu t'han (t'hem) pagat amb diners públics i això és el resultat!! I vols que et facin la traducció gratis!? Amb tots els aturats que hi ha a l’Alguer, molts dels quals són gent que ha anat a la facultat o ha estudiat a l’estranger! I amb la gent que treballa a l’ajuntament, on sí, hi ha “un muntó de molendos”(vox populi...), però hi ha també gent jove que parla un anglès perfecte i que no hem de pagar dos cops!!

Jo em vaig preguntar per quines mans ha passat l'esborrany del text? Ningú llegeix les coses abans de donar l'imprimatur?

I després he pensat: a l'Alguer val la regla de l'aproximació crònica i no parlo només dels administradors públics. Volem fer les coses, tenim idees (o les copiem dels altres o, a vegades ens les copien), ens adonem que no som capaços a fer-les i... les fem igualment. És una component del "mos algueresiorum" que hem heretat dels napolitans. En italià li diem "l'arte di arrangiarsi"(no cal traduir)i a l'Alguer es pot sintetitzar amb l'expressió "Ja va bé així..." que és la primera frase que ma mare, cèltica, va aprendre en venir la primera vegada a l'Alguer i que encara avui repeteix quan és el cas.

La formula secreta és: entusiasme + incapacitat + sort + CDC^2. La component CDC^2 (Cara de cul al quadrat) és molt important i fa semblar els algueresos als bons jugadors de pòquer, quan munten un bon "bluff" mantenint-se impertorbables. La cosa bona és que a vegades tenim molta sort i ens en sortim bé. La cosa increïble és que només caldria treure la partícula "in" del segon terme de l'addició per obtenir resultats fantàstics i a l'hora invertir en les noves generacions que ara marxen de l'Alguer, enduent-se'n el futur i deixant aquí els vells, els curts, els ignorants i els llestros. I ens estalviaríem la component CDC.

Per això he decidit de proposar un nou escut per la ciutat, que porti també el nou Lema ciutadà.

Allò que a l'Alguer se'n diu Marejada!

2010-01-02T14:24:00.008+01:00

Bon Nadal a Tothom

2009-12-24T17:02:00.002+01:00

Als catalanistes algueresos, als algueresistes catalans,als independentistes i als autonomistes, als que escriuen alguerès i als que escriuen alguerés, als valencians, als balears, als catalans del nord i de la franja, als sardoparlants, a tots un molt Bon Nadal i un Feliç Any 2010,

Noio vulevon savuar l’indiriss....

2009-12-23T12:51:00.010+01:00

L'expressió "llatí maquerònic" en italià, defineix tan l'estil literari del segle XVI que feia servir un llatí aproximat, adaptat al dialecte vulgar (o bé l’adaptació d’un dialecte itàlic al so del llatí), com la llengua en si mateixa.
L’ús corrent de l’expressió es refereix, per exemple, a una situació en la qual hem hagut de parlar en una llengua que no coneixem prou bé, amb resultats exhilarants o catastròfics, segons l’ocasió. Exemple cinematogràfic, un clàssic del cinema italià: anys ’50, els camperols Totò i Peppino marxen cap a Milà creient-se que encara hi manin els Austríacs. Confonen un guàrdia urbà amb un general prussià i li demanen una adreça...

Divendres he pogut participar a la presentació del projecte diccionari online, convidat per l'Obra Cultural.
He de dir que, per allò que a Itàlia se diu "par condicio”, el dia següent vaig anar a una vesprada musical, organitzada per l'Òmnium Cultural. Així, perquè m'agrada la música i per no descontentar a ningú.

L'idea del diccionari és prou senzilla. Potser òbvia. Un portal amb una base de dades i un cercador que, per cada paraula que s’hi escriu, ens dóna els resultats en català, alguerès i italià. I també molt intuïtiu,a prova d’idiota (dumbproof) : T’hi apuntes, tries un nom d’usuari i una contrasenya, punxes “ingressa un vocàbol” i que comenci la festa.
La primera proposta va ser: “carreguem-hi tot lo diccionari Sanna, (l'únic diccionari complet de català de l'Alguer existent 15.000 paraules); lego (després) hi posarem totes les paraules que al “Sanna” no hi són, les paraules que nosaltres coneixem i que s’empren a l’Alguer avui, incloent-hi els neologismes”.

Durant la presentació, vaig donar una mirada circular a la sala i em vaig adonar amb una mica d’estupor que, tret dels dos nois una mica “geek” encarregats del disseny i de la gestió de la pàgina web (que estaven al meu darrere i que parlaven només italià, com a dir “ jo no sóc d’aquesta parròquia, jo sóc un tècnic i parlo directament en C++”), els únics no “Obrers” (imagino que es diguin així els associats a l’Obra) érem jo i la meva xicota.

Ara, posar en línia un diccionari sencer pot ser una bona idea, si ets el propietari dels drets de l’obra, si t’has cansat de guanyar-hi diners amb la venda del volum en paper, o si, amb un beau geste, vols que la teva obra tingui la màxima difusió. Un moment: tornem-hi des del principi. “ Si ets el propietari dels drets de l’obra”. La “bonànima” del Josep Sanna es va morir al ‘88, l’any de publicació del diccionari.
Primera pregunta: Ningú ha pensat als drets d’autor?
Resposta oficial: “No. Tampoc sabem qui n’és el titular. Però ja n’hem carregat 150 paraules per veure si funcionava...”
Què sou bojos?! La primera cosa per fer en aquests casos, és precisament veure a qui pertanyen els drets i demanar-li l’autorització.

A més, suposant que la feina de transforma el “Sanna” en “Servidor”, s’acabi aviat, i que la gent continuï a afegir paraules, s’obriran tota un altra sèrie de preguntes.
Un diccionari és una obra científica, que funciona amb uns criteris que, com a mínim han de ser uniformes i constants per tota l’obra. Quins criteris ha fet servir en Josep Sanna? Els coneixem? Com escriurem les paraules? I si no les sabem escriure, qui ens ajudarà? Aquest és un diccionari normatiu?
Preguntes estúpides les últimes dues: “Normatiu? Què fas bromes?” I l’ortografia? “Cadascú per la seva! Algú ho corregirà...farem unes quantes reunions”.
Com Viquipèdia, tots controlen a tots. I si cal fer esmenes, s’obre una discussió i el parer més qualificat i que té el suport de la majoria, és el definitiu. Però Viquipèdia té milions d’usuaris registrats, i sempre trobaràs algú qui en sap més que tu. A l’Alguer som 40mil, 8/9 mil catalanoparlants de debò, potser uns cinc-cents “escolaritzats” que el saben escriure. Experts titulats de filologia, dialectologia, lingüística o de gramàtica.... . Senzillament, no hi ha la massa crítica perquè l’idea funcioni bé.

I és una llàstima perquè, el resultat final serà un diccionari amb un prestigi de cara als algueresos, assimilable a l’obra de Sanna, (que per editar-lo al seu temps ha tingut el suport d’entitats com la Conselleria de Cultura de la Generalitat de Catalunya, l’Assessorat a la Cultura del Municipi de l’Alguer, la Fundació del Congrés de Cultura Catalana, el Segon Congrés Internacional de la Llengua Catalana, la Fundació de la Gran Enciclopèdia Catalana, l’Òmnium Cultural i els Amics de l’Alguer a Barcelona) i una difusió potencialment massiva, ple d’errors o d’imprecisions o de paraules que no tindrien dret de ciutadania en cap diccionari seriós. Això equival a donar dignitat científica (d’amagat) a una obra que no en té.

No sé si l’inventor del projecte s’ha plantejat aquestes conseqüències; jo intento no ser maligne, però com deia el bon Giulio Andreotti “ A pensare male si fa peccato, però quasi sempre ci si azzecca”(Pensant malignament fas pecat, però gairebé sempre l’encertes).

Per això he intitulat el post precedent “Desperta Ferro!”: Aquest és el crit de batalla de “l’Armata Brancaleone” algueresa. Fem una gran empresa democràtica, donem un nou impuls al coneixement de la llengua, a més amb la màxima llibertat d’acció per a qui hi participi, carreguem els canons i els trabucs..... i al moment de fer foc ens adonem que des del principi dúiem les pólvores mullades!
Total: un diccionari ben maquerònic com la carta que Totò i Peppino intenten d’escriure a la noia que buscaven en l’escena del principi.
“Punt! Dos punts!! Tres punts! Vinga! Abundem!”

Visita dels emprenedors catalans a l'Alguer

2009-12-23T01:09:00.005+01:00

Acabo de publicar al bloc Apunts de l'Alguer, gràcies a l'amic Joan Elies Adell, una crònica de la primera visita oficial d'una delegació de polítics de la Conselleria d'Empresa de la Generalitat i d'emprenedors catalans a l'Alguer.
Aquí va l'enllaç.

Desperta Ferro!

2009-12-19T16:27:00.004+01:00

Moltes novetats aquests dies! D’algunes en parlaré més tard, quan es desenvolupin millor; les altres són l’assumpte d’aquest post.

En principi, ahir va ser presentat el llibre del meu primer prof de català, l’Iban Leon Llop, “Crònica de Calàbria”(http://cat.alguer.it/noticies/n?id=29277 ). Un “poemari narratiu” com va ser descrit per l’autor, on la necessitat de contar uns fets molt “peliculeros” que realment ell ha viscut, ha xocat amb el llenguatge poètic i les seves exigències. Un resultat molt interessant i que espero de poder llegir integralment aviat.

Avui(divendres), a més, a les 18.30 estic convidat a la presentació d’un projecte anomenat “Diccionari de Alguerés” a cura de l’associació Obra Cultural de l’Alguer.
Ara, sense voler treure mèrit als inventors, és un projecte que també jo m’havia plantejat, si més no per necessitat, ja que, quan escric en alguerès a vegades em costa de trobar les paraules i per no caure en les trampes dels italianismes, l’únic instrument que tinc és el diccionari del Josep Sanna.

Sense dubte és una bona eina que però té dos problemes: és monolingüe i per tant és prou difícil de buscar les paraules en partir de l’italià i per altra banda és un diccionari de paper, no n’hi ha una versió digital i, si la feina és llarga, això fa perdre molt de temps.
Ja contaré com ha anat la presentació però vull publicar un tros de la carta amb que m’han convidat:

“Aquest projecte de diccionari obert, naix per iniciativa de uns socis
de l'Obra que han sentit l'exigència de posar a disposició dels algueresos, i no sol d’ells,
un instrument que sigui consultable tràmit de internet que dongui la possibilitat
a totes les persones de bona voluntat que volen compartir, completar,
integrar, ajornar el nostre diccionari, la possibilitat
de poguer-lo fer fàcilment i en llibertat.”

Llibertat, llibertat, és participació!( Giorgio Gaber Dixit)

Divide et Impera, segona part

2009-12-07T14:24:00.007+01:00

La nostra història continua amb una petita foto del panorama de les associacions i les entitats catalanistes a L'Alguer, espero de no deixar-ne cap sense citar.
Hi ha una Fundació que es diu Ateneu Alguerès, que organitza reunions, lectures de poesia, exposicions, cursos d’escriptura i presentacions de llibres. Hi ha una segona Fundació que es diu Fundaciò Alguer Liberada (sic) que de moment no he entès bé el que fa. Però té un gran mèrit: han fet un acord amb TV3 a través del qual ara, la televisió local TVA (Televisió de l'Alguer), transmet una part dels seus programes també a l'Alguer. Transmetia, seria més correcte perquè ja fa un bon parell de mesos que no es veu res (problemes tècnics, financers...??)

Hi ha també dues associacions que duen un nom similar però tant semblant són els noms, tant oposades són llurs orientacions.
L'Obra Cultural de l'Alguer(Viquipèdia i aquí ) és la més antiga relativament, va nàixer als anys 80.
L’Òmnium Cultural de l'Alguer, no cal donar informacions, com que és prou conegut a Catalunya, que va començar les activitats al 1991.

Bo i últim, hi ha tres emissores locals:
Catalan TV (amb la seva pàgina web www.algheronotizie.it) que té un noticiari en alguerès i que transmet també programes de folklore local i algun programa en català ( una mica antic, en judicar l’estil i la roba dels actors)
Alghero TV en llengua italiana, transmet només un noticiari a vegades programes d’aprofundiment
La ja esmentada TVA, que a banda de les notícies i dels programes en català (més recents dels de Catalan TV) ha començat amb molta cautela un procés de sensibilització a l’alguerès, a través dels mitjans de comunicació, i d’una pàgina web de notícies en català de l’Alguer www.alguer.it i www.alguer.cat .
Per completar el dibuix, s’ha de dir que TVA/alguer.it col•labora amb l’Obra Cultural.

El problema bàsic és que totes aquestes entitats, sovint empren la majoria del seu temps en barallar-se entre elles, i la qüestió de la normalització de l’alguerès només és l’últim episodi d’una sèrie més llarga.
Barallar-se és incorrecte. De fet, després de la disputa sobre com escriure l’alguerès (que alguns escriuen alguerés, i fins i tot el corrector automàtic de word marca l’error ), s’ignoren recíprocament.

Tot va començar als anys 90, quan, diferents grups i associacions van adonar-se que la normalització del nostre dialecte era una etapa imprescindible per a la seva defensa, també acadèmica.
El resultat dels treballs ha estat presentat a la secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans que, fetes les recomanacions que calien, i després d’un recorregut de gairebé 10 anys (1993-2002) ha aprovat un model d’àmbit restringit del català de L’Alguer.
Les associacions alguereses van començar aquest recorregut juntes, sinó que després de la presentació del primer document, acceptat parcialment per l’IEC, una part es va separar i va quedar-se amb la versió “provisòria” del document.

Política(algunes associacions són marcadament d’esquerres i a l’Alguer mana la dreta), potser finançaments públics per a les associacions cultural per compartir, ideologies, diferències entre els dos models (o seria millor dir la primera versió i la versió definitiva): no sé que ha generat la ferida.

El que sé és que aquesta ferida no vol fer crosta! I això és un dany per a la col•lectivitat algueresa i catalanoparlant. I també per a la part no catalanoparlant, perquè no facilita l’apropament a la llengua per part dels curiosos.
Em molesta molt aquesta situació, perquè confirma la teoria que els sards són “pocos, locos y mal unidos”. Som quaranta mil i tenim més faccions internes que la resta dels Països Catalans (fetes les oportunes proporcions).

11 de setembre, Bona Diada a Tothom!

2009-09-11T14:57:00.005+02:00

També a l'Alguer avui es celebrarà la Diada.
Us contaré com han anat les coses i quines reaccions han tingut els meus conciutadans.
Jo per part meva he penjat una senyera ben gran a la finestra de casa...

A més...amb aquest missatge s'acaben oficialment les meves vacances. En els propers dies tornaré a escriure al bloc i acabaré els discursos que havia deixat una mica penjats.
Fins Aviat

Divide et Impera

2009-07-25T00:42:00.000+02:00

Començo a entendre alguna cosa més de la situació. En aquests dies de pausa he pogut donar-me compte de com estan les coses a l'Alguer.

Aparentment tot ha començat gràcies a una paraula, original i molt algueresa, que defineix el cuc que es menja els cadàvers en descomposició (espero que els lectors no hagin acabat ara mateix de dinar, no vull assumir-me la responsabilitat d'una digestió dolenta).
La paraula "incriminada" és txutxamorts (txutxar és la versió algueresa de xuclar, un italianisme). Se diu d'una persona que s'aprofita de les dificultats dels altres o que en gaudeix. Com que la persona que va emprar aquesta paraula al fòrum del nostre diari online local, va demanar-me'n també la grafia (ell l'havia escrita à l'italienne ciucciamorts) jo li vaig proposar la versió que heu ja llegit més amunt.

El dia següent vaig trobar un comentari de resposta: "jo volgueriva saber en qual diccionari has trobat la paraula txutxar...." No us contaré tota la història, qui la vol llegir la pot trobar aquí .
La crítica es refereix a una model oficial, beneït i untat amb oli sant, de grafia catalana que, en la opinió de l'autor de la resposta, jo no havia respectat.

Com que,normalment, quan faig o escric una cosa n'estic bastant segur, havent també demanat l'opinió qualificada de tres persones(en mig dels quals també hi ha dos professors universitaris i filòlegs catalans) que estaven d'acord amb jo, he continuat a insistir en la meva manera d'escriure.
El missatge següent continuava amb les reprimendes i acabava amb el mateix to, dient"Jo no crec que hi sigui necessitat de fer més exòtic l’alguerés, ja als ulls dels catalans és ja bastant així".

Resultat, gràcies també a les intervencions d'altres membres del fòrum, he pogut comprendre que a l'Alguer no hi ha només un, sinó dos Models d'Àmbit Restringit: Som massa forts! Hi havia menester d'una doble parafernàlia gramatical i lexical que contingués com un terraplè aquell riu tan impetuós i desbordant que és la nostra parla....

Millor: hi ha un model del 1999 que naix d'una primera plataforma per a la normalització de l'Alguerès (o Alguerés com escriuen ells, dient que nosaltres la [e] la pronunciem més tancada dels catalans, o potser perquè li agraden més les Normes de Castelló) , i un altre que és l'evolució de la primera obra, que va ser comprovat i al 2003 aprovat per la Secció Filològica de l'Institut d'Estudis Catalans.

De les persones que van participar a la redacció del primer model, no totes van continuat la feina, seguint-ne l'evolució, i es van quedar amb la primera versió del document.
I aquí comença la part més trista....o més interessant, per qui li agradi la política...
(to be continued)

Autocràcia algueresa i altres acudits...

2009-07-13T00:49:00.000+02:00

Nota ràpida, i després m'estiro a llit perquè demà he de anar-me'n cap a Càller

Pensaments d'avui(no són meus eh! jo només copio!)
Tema:escriure i llegir correctament: la normalització

1)Los catalans no mos entenen? i qui se'n futti!!(tan se me'n dona)
2) estic d'acord amb qui diu que hem de alliberar-nos del "català" per protegir l'alguerès...
3) en tota la meva vida mai he sentit l'exigència d'escriure l'alguerès

amb aquesta mentalitat ja és un miracle que encara es parli l'alguerès....

Andrzej Jagodzinski i la (suposada) incomunicabilitat

2009-07-07T00:35:00.000+02:00

El que noto més de tota aquesta història és que la gent té molt ........................Volia dir amor per la seva llengua, però no és ben bé la paraula adequada.
Em sembla que tot en parli com es parla d'un record o d'una cosa que està a prop nostre i al mateix temps està molt a lluny. Una cosa que no s'ha de tocar perquè és delicada i es pot trencar fàcilment. A més quan estimem una persona, faríem de tot per salvar-la si es trobés en perill.

Hi ha gent que té por de mesclar alguerès i català, perquè pensen que el peix gran acabarà menjant-se el peix petit. O que no ens hem de preocupar si els catalans no entenen l'alguerès o si nosaltres no entenem el català... Quin català? Quina de les vint variants?
Una vegada tornava de Barcelona, hi havia estat uns dies per la fira del turisme on havia parlat amb molta gent i exclusivament en català, encara tenia a les orelles el so de la parlada barcelonina i doncs oriental, com l'alguerès. A l'aeroport de Girona em vaig trobar amb un grup de catalans, dues parelles més o menys de la meva edat. Parlaven entre ells i intentaven comprendre si la cua del check-in en la qual ens trobàvem fos la del vol cap a l'Alguer. Jo tenia a les mans el meu carnet d'identitat italià. Em van mirar amb cara interrogativa i abans que intentessin una improvisada pregunta en italià els vaig dir"Sí, aquesta és la cua per l'Alguer."" ah gràcies!".
Al moment de pujar a l'avió em vaig adonar que hi havia una plaça lliure i que les dues parelles catalanes d'abans estaven assegudes al voltant.
Vam començar a xerrar de l'Alguer, de que fer, de que menjar i de on anar, i us asseguro, els primers 15 minuts van ser tràgics. Eren de Vic, amb un accent impressionant.
Però en passar el temps, m'adonava que els entenia sempre més i que els em miraven amb una cara sempre més meravellada.
Semblava un miracle que ells i jo ens entenguéssim i el gust de sentir una llengua igual a la teva però amb un so diferent era visible a les nostres cares.
Es com sentir la mateixa cançó interpretada per dos cantants diferents, amb un arranjament diferent. Clàssic jo i Jazz ells.
Alguns algueresos pensen que per protegir la llengua no hem de aprendre el Jazz....

Chopin estudi op.25 n.9 dues versions

Clàssic, Maurizio Pollini
Jazz, Andrzej Jagodzinski Trio

(per cert, aquest Jagodzinski és un cràck ! El vaig veure al març a Brussel·les: impressionant!)

2009-07-05T20:17:00.000+02:00

Hola a tothom!
aquest és un nou espai en el qual, per la primera vegada, intentaré de contar l'història d'un experiment.
L'objectiu d'aquest experiment és de veure com reacciona una ciutat, l'Alguer, amb la seva tradició cultural catalana, sempre moribunda i sempre resistent, a un canvi d'estil en tema de política lingüística.
Aquest bloc serà un recull de les meves impressions i les meves provocacions, i dels efectes que generaran.
És clar que, si un dia em dona la gana de penjar la foto d'una platja maca o d'una borrasca que sacseja el litoral, deixant-hi trossos de fusta i closques, ho faré; i no penso que això sigui anar fora de tema.
Bé doncs, a escriure i a penjar comentaris, que això és el que m'interessa.